dilluns, 27 de juliol del 2009

13. L'hàBit al·LuciNa al mOnjo.

13 Número maleït, valga’m Déu i al costat ens trobem davant d'un tema pelut, del que serà difícil sortir sense haver deixat opinió. No importa!, Intentarem tractar l'al·lucinant tema dels hàbits tòxics i la creació de la manera més asèptica possible.

Pensareu, si puc ser un mentider, si puc ser sexualment impertinent i puc ser incoherent, també em atorgaran el visat per a convertir el consum d'estupefaents en una necessitat del guió o en una característica implícita a la condició de l'artista, tal com la història de l'art ens relata en les seves fumades i begudes pàgines.



Tirant un cop d'ull per la creació dels segles XIX i XX ens trobem a l'orella caiguda de Van Gogh, al cos surant d'Ophelia, a la viuda de Basquiat, a Francis Bacon the Ripper, a Pollock the dripped que mai va veure l'anunci de Steve Wonder, a Oscar Wilde dient «Quina és la diferència entre un got d'absenta i l'ocàs?», a Aldous Huxley descrivint les seves vivències amb una substància psicodèlica a The Doors of Perception, trobem el cadàver nan de Toulouse Lautrec amarat en absenta , a Kurt Cobain enamorat d'una màgnum, o Janis Joplin ..., i com diu la cançó i més i més i més. Què els hi passa als creadors?

Primer preguntem, què li passa al ciutadà del carrer?.
J. Luis Nueno, periodista, resumeix en un dels seus articles que el 7% de la societat americana pren somnífers i el 15% antidepressius. Hi ha 40 milions d'individus que fan possible que Eli Lilly (no és cap actriu ... és la fabricant de Prozac) segueixi sumant resultats positius. Molts han passat per tractaments de flors de Bach, per la ingesta d'ansiolítics, per la lectura de Valle Inclán, o per la combustió aspirada de diverses plantes. En la majoria d'ocasions recolzats per un diagnòstic de depressió clínica que justifica socialment ficar-se de tot al body..., i què els hi passa als creadors del planeta Terra?

Suportem l'espai buit del cromo que mai va sortir en els Tigretón, perdem a les nostres mascotes o veiem com familiars i amics traspassen, compartim la titularitat de la nostra casa amb un banc, assistim al fracàs escolar dels nostres fills, lluitem amb les autoliquidacions d'impostos, passem crisis econòmiques, veiem com la credibilitat dels polítics que votem s'esvaeix, ens casem, ens divorciem, ens casem, busquem treball, conduïm en embussos eterns, paguem, cobrem, paguem més ..., passem crisis econòmiques...,i això li hem de sumar, haver de crear, trobar a les muses, ser transgressor, innovador i estar sempre a sobre de l'onada o a sota ..., està justificat ser usuari d'aquest tipus de substàncies?

Oblidem les definicions que dóna el famós manual de farmàcia Goodman & Gilman sobre els al·lucinògens, oblidem les arrels etimològiques d’al·lucinar, oblidem els usos terapèutics o xamànics de certes substàncies, oblidem l'inconscient i el conscient, no cal divagar més. Com hem dit en altres ocasions la resposta està en el vostre interior, però mai s'ha d'oblidar la segona màxima del temple de Delfos: "Res en excés".


I per acabar dues ciber-aportacions de "creadors amb hàbits" d'avui, transcrites literalment i una història de ficció:

Dues ciber-aportacions:

“Yo consumo, para cuestiones precisas, ciertas drogas que aportan sensibilidad y visión clara, como algunas especies de marihuana que resaltan de una manera considerable las simbologias, las formas y sus trasfondos significativos a los que se puede acceder en estados meditativos y de contemplación, pero, que por lo que a mi respecta son harto más difíciles...” Nickname: Elquequiencon

“Soy musico, o intento, y no compongo drogado porq no me sale lo q pienso, pero si lo hago en las resakas tratando de imitar lo q recuerdo haber tocado cuando estaba drogado unas horas antes. No me comparo con Dali, pero verlo cuando estas “puesto” es como q le pone mas esmero tambien, porq sobrio estamos la mayoria del tiempo, pero asi no lo estamos mucho y tratamos de apreciarlo al maximo...” Nickname: Jonathan

Conclusions: Elquequiencon ets un gandul i Jonathan per favor deixa les drogues i recorda el graduat escolar.

La història de ficció:

El món de la creació viu en una particular dimensió permissiva. Imaginem un artista d'elit, imaginem un d'aquests vernisage on els convidats papallonegen en cercles concèntrics al voltant del protagonista, intentant fregar el seu aura, imaginem el cava a go go, imaginem el ressò dels magnífics, els fascinants, els molt interessants i els increïbles , omplint l'espai expositiu ..., i de cop, entren dos home vestits tipus línia Emilio Tucci que es dirigeixen cap el creador. Amablement un d'ells amb un pot a la mà es presenta:

- Som del CNAAMC, l'artista mira incrèdul,
- Del Comitè Nacional Anti-al·lucinogens del Món de la Creació?, no pot ser ¡
- Li pregaria diposites la seva orina en aquest recipient, si surt positiu la seva exposició serà clausurada i la dotació del seu darrer premi nacional de les arts serà lliurat a l'associació d'orfes de funcionaris del CNAAMC.

Assumint les circumstàncies, el creador capcot, sent la sang fluir del seu cor al seu cap, amb el potet encara precintat a la mà, va cap al lavabo ... i allunyant-se dels convidats, en veu baixa va repetint:

- Al·lucino!, Bip, bip, aparentment vull ser un creador treballant, o no, ho juro del blanc al vermell cadmi, aquí mateix, d'aquesta manera i assaborint-ho, m’entens?.